Chile: més que paraules

Un dels països on l’acció directa deixa de ser merament un termeteòric estampat en cartells per passar a ser una pràctica inherementcotidiana és sens dubte Chile. Com cada any, els denominats setembresnegres es converteixen en un niu de conflictivitats exemplerificades perles sempre recurrents molotovs de les “filles del foc”, que omplenalgunes de les negres nits (sobretot) de la capital Chilena. Així mentresa Catalunya alguns hissen la senyera acompanyats dels segadors i delssicaris catalans altrament coneguts com a Mossos d’Esquadra, i a EstatsUnits ploren de nou les morts dels caiguts (alguns literalment parlanat) deles Torres Bessons, a Chile es commemora l’11 de Setembre de 1973.Amb l’excusa de la commemoració de l’onze de Setembre de 1973, aquellafatídica data en què les bombes i les bales cairen no solzament (comalguns s’entesten en recordar) sobre el líder populista Salvador Allendei els seus defensors, la multiplicitat d’actuacions mostren el verdaderrostre de l’estat Chile. I és que per molts i moltes no es tracta de ferun exercici de memoria històrica elevadora del primer president socialistaarribat al poder per mitjà de les urnes, sinó de vislumbrar que ladictadura no fóu més que una restructuració del capital mitjançant laforça militar i que la democracia no és més que una continuació sutilde l’estabiment per mantenir l’status quo. En definitva, elsencaputxats conceben cada setembre com una oportunitat mes d’expressar elfàstig i la ràbia que provoca un sistema depriment, causant de misèriesi exclusions que tendeixen a perpetuar-se (o inclús aguditzar-se) durantel govern de la Concertació. I de recordar activament a companys com laClaudia López, assassinada fa 10 anys en el transcurs de la guerra social.


Setembre Negre 2008: la flama continúa viva

Les mobilitzacions que posen fi a l’hivern i deixen pas a la primaverachilena no han estat tan contundents com en anys anteriors, incloent latípica marxa al cementiri que en aquesta ocasió s’ha realitzat el 14 desetembre. Així ho exemplerifica el fet que els “pacos de roig”,membres del Partit Comunista Chile encarregats de mantenir “l’ordre”intern de la marcha no han hagut d’intervenir.

Però sempre hi ha lloc per a disturbis... així ho correboren les ja tradicionals sortides de la Universidad Pedagógica del “Macul con Grecia” durant aquests dies, que han aconseguit que algunes unitats de“zorrillos” i “guanacos” (furgonetes policials llançadores de gasi aigua respectaviment) es mantinguin permanentment als voltantsd’aquesta “institució educativa”. O les voluptuoses nits de l’11 ales poblacions perifèriques (Villa Francia, Cerro Navia, Pintana,Estación Central,...) de la ciutat acompanyades no solzamentd’artefactes incendiaris, sinó en moltes ocasions d’armes de foc (queli diguin sino als 4 carabineris ferits aquest any per balaceres; o potserfa falta recordar el cas del cabo Vera, abatut d’un tret al cap l’11de setembre passat a la “Población de Pudahuel”). En part aquestdescens en l’activitat s’ha produit per l’augment de les mesurespolicials emprades pels cossos repressius de Bachelet : realitzant ampliscordons policials a les poblacions; estranyent el setge policial cap a totsaquells subjectes de participar en les senyalades mobilitzacions; omillorant l’armament dels efectius (amb “chalecos” anti-bales icascos d'acer, visors nocturns per contrarestar la foscor que implica lapràctica subversiva dels “cadenazos”, aparells de dispersió audífonad’última tecnologia,...). Mesures policials que han causat un nou difunta posteriori, en aquest cas de Marcelo Antonio, que morí per un edemapolmunar el 18 de setembre passat a causa de les contusions rebudes mentresparticipiva de la “disbauixa nocturna”.

Pero per combatre el poder no tothom recorre a la participació en els mesque previsibles aldarulls del Setembre negre. Alguns altres prefereixen elsextintors carregats de pólvora o la irrefrenable combinació d'àcids ielements casolans per iluminar les lluites socials... És així com el BancBci d'un carrer cèntric de les zones riques de la capital sucumbí el 10de septembre a l'acció de l'autodenominat “Grupos AnarquistasRevolucionarios” o com la Tercera Comisaría de Santiago es veiguéamenaçada pel “Comando Johnny Cariqueo”.


Ineficencia policial o operativitat dels grups d'afiniat anti-autoritaris

El “modus operandi” dels grups anarquistes (que han arribat areivindicar una 40 d'incendis i explosions en els últims dos anys) contraels interessos del capital a Santiago de Chile està deixant en rídiculals tan tutejats “ratis” (policía d’investigació dels carabineris)incapaços fins al moment d’encausar a una sola persona per aquests atacstan explícits. Tan desesperats están que segons sembla el ministeri del’interior chilè ha hagut de recorrer a la formació de personal acàrreg de membres de les policies italianes i espanyoles on la pràcticarepresiva contra grups anarquistes acumula una llarga trajectòria iexperiencia. Però un indici que sens dubte prova aquest fet han estat lesdues operaciones políciaques pràcticament infructuoses i de “baixperfil” desenvolupades contra grups anarquistes encaminades sens dubte amostrar uns resultats necessaris per salvaguardar la tan necesarialegitmitat policial.

La primera d’elles fóu efectuada el 26 de septembre de 2006 contra sis anarquistes (un dels quals barceloní) que habitaben l'immoble okupat dela Calle Ignacio 165. Operació realitzada sota les ordres del fins llavorsencara viu Director General dels Carabineros José Bernales. Els jovesforen acusats de tenir una quarantena d'ampolles de vidre, i altresmaterials tan “perillosos” (com àcid moriàtic per a descongestionarcanyaries o monedes de 5 pesos d'alumini) destinades suposadament a lafabricació de còctels molotov y bombes de soroll. Aquesta operació esrealitzà després d'una àmplia campanya mediàtica condemnatòria del'incendi perpetrat pel bloc negre al Palau de la Moneda durant la marchade l'11 del 2006, comparat mediàticament amb el què es produí durant elcop d'estat de Pinochet. Pero les acusacions contra els joves s'esveirenpoc a poc, deixant de ser responsables d'una autèntica fàbricad'elaboració d'artefactes casolans a passar a estar en llibertatcondicional una setmana després.

La segona, molt més recent i encara inconclusa, es produí el passat 8 deSetembre de 2008 quan tres persones foren detingudes i posteriormentempresonades acusades d'encartellar pressumptament cartells que cridaven ala guerra social i mostraven com es fabrica aquest coctel subversiu taneficaç de nominació russa.


Un cocktel explosiu prometador:

Diversos son els factors que ens poden ajudar a entendre la conflictivitatemergent que té inmers a xile en una calma més tensa que la nostra, mésenllà de la idealització inconscient que moltes de nosaltres solemrealitzar: la més recent entrada a la democràcia partidista que manté elrecel de bona part de la societat als pacos (carabineris) repressors; unaccés més fàcil a armament derivat en bona part de les partides enviadesals anys 80 per Cuba i la URSS als combatents comunistes del Frente Patriótico Manuel Rodríguez que segueixen en curs; les enormesdesigualtats socials en un dels paísos amb una economia més forta dellatinoamèrica; l'enorme cost de la vida; l'herència organitzativa de lespoblacions perifèriques i la forma arquitectònica en què estaninconscientment construides, més propicies per a l'enfrontament, laclandestinitat,...; l'emergència de grups anti-autoritaris i anarquistesderivats del treball realitzat durant les dècades anteriors i deldesengany de la joventut amb les organitzacions tradicionals; l'aproximació de persones derivades dels grups armats dels 80-90 a lesidees llibertàries; l'existència de descontentament en molts altresàmbits socials (estudiantat, professors, serveis públics,...) que elsmerament “polititzats”; l'encara vigent combat mapuche amb moltapresència al sud del país,...

Caldrà veure la capacitat de resposta dels grups organitzats a la més queprevisible onada repressiva que es desenvoluparà (segurament) a curttermini per fer front a tants factors i atacs desfavorables pel poder. La superació d'aquesta fase per part d'aquests grups podría significar unsalt qualitatiu en la lluita de classes. Esperem que no passi com a l'estatespanyol o Itàlia, on aquesta onada ha aconseguit parar part de les pràctiques més destructives i convertir les lluites socials en debatsteòrics , mansturbacions nostàlgiques en un passat millor imanifestacions folklòriques poc contestatàries.En definitiva, pels amants de la revolta, cal estar atents a les lluites nosolzament d'aquest país, sinó també de l'efecte papallona que podentenir sobre les activitats dels companys d'Argentina i Uruguai, en el quèalguns comencen a denominar com a triangle anarquista de llatinoamèrica.