El negoci de les drogues és a l’actualitat un dels negocis més rentables del capitalisme. Segons les mateixes Nacions Unides el valor del negoci en el planeta està entre els 300 y els 500 mil milions de dòlars anuals, situant-se com la segona economia mundial darrere del comerç de les armes i avançant la mateixa economia del petroli. Comprendre aquesta realitat és comprendre els motius que fan que es mantingui en la il·legalitat.
El principal contacte que han tingut la majoria dels habitants de l’estat espanyol amb la cocaïna és a través del seu nas. Com és sabut per tothom els països europeus i els Estats Units són els principals consumidors de la cocaïna que es cultiva en països com Colòmbia. Així ho reflecteixen organismes com l’observatori Europeu de les Drogues i la Toxicomania en el seu informe anual de l’any 2007, on s’afirma entre altres coses que la cocaïna és la segona droga il·legal més consumida a Europa o que fins a 12 milions d’europeus l’han provat almenys una vegada (un 4% de la població europea).
Colòmbia és el principal país productor i exportador de coca del món . A hores d’ara aquesta substància s’ha convertit en un dels puntals de l’economia del país sent la seva major font d’ingressos darrera la indústria del petroli i la mineria. Per entendre la seva entrada en el negoci de les drogues il·lícites ens hem de remuntar a finals dels anys 60. L’augment en els països econòmicament més desenvolupats del consum de marihuana, propiciat en part pel boom de la contracultura beat y hippie, implicà que alguns elements del país andí veiessin la possibilitat de realitzar negocis amb aquesta substància. El cultiu es mantingué fins que la multiplicació de països productors de la mata i l’aparició en els propis països consumidors de cultius de marihuana obligaren a substituir aquesta planta verda pel denominat or blanc.
Les primeres plantacions comercials destinades a la producció de coca a Colòmbia aparegueren a principis dels anys 80 i vingueren acompanyades del cultiu d’amapola. A diferència d’altres estats com el Bolivià no havia estat mai un producte autòcton del país. Tan sols algunes comunitats indígenes residuals la cultivaven per fer front a la gana, a la sed o al cansament o com part implícita de les seves pràctiques ancestrals. La davallada dels preus dels monocultius “tradicionals” com el cacau o el cafè; l’agudització de l’obertura econòmica propiciada pel Banc Mundial durant els mandats de Virgilio Barco y César Gaviria que comportaren una greu crisi en els sectors rurals; l’existència de distintes reds de narcotràfic ja organitzades; l’augment de demanda d’aquesta substància a Europa i Estats Units arrel de la des-elitització de la droga a través del crack; o l’existència d’àmplies zones sense cap tipus de presència estatal són alguns dels motius que ens poden ajudar a entendre la seva ràpida expansió.
Moltes famílies de camperols desplaçades de la violència que habitaven les zones rurals començaren a descombrar la selva per donar pas a aquest cultiu. La inexistència de bones vies de comunicació a la zona i la subjecció de l’economia nacional a l’economia global impossibilitaren la sortida a un preu raonable dels productes autòctons de mercat intern com la iuca, l’arròs, el plàtan o el cacau i condemnaren a la gran majoria dels habitants a entrar en aquesta economia il·legal. Un cultiu del què no sols es beneficiaren les famílies camperoles sinó moltes altres famílies de Colòmbia amb pocs recursos que emigraren a treballar tot participant directament en alguna part del procés productiu o en les noves economies emergents que generà aquest comerç. I és que s’ha d’entendre que de la coca no només en viuen els petits propietaris dels terrenys on s’ha plantat. Es converteix en una veritable economia regional que beneficia (monetàriament) a transportistes, petits científics encarregats d’un primer processament, obrers raspadors contractats, dones encarregades del manteniment i neteja de les llars de les veredes, petits comerciants,... La participació de tots/es aquests/es treballadors/es humils en el “boom de la coca” no ha reportat però (ni molt menys) grans beneficis a aquest sector, sinó que simplement ha permès la seva subsistència. Es tracta del sector de població que sempre s’ha mantingut a la base de la piràmide dels beneficiaris del cultiu, que rep una retribució unes 250 vegades inferior al producte de la seva venda i 40 vegades inferior a la què perceben els intermediaris exportadors. Però de la coca també se’n beneficien altres sectors. Uns segons beneficiaris que integrarien el sector mig de la piràmide són aquests intermediaris que refinen y exporten el producte, que configuren una part més reduïda de població i que vindrien a conformar els càrtels nacionals. I per últim, a l’eslavó més alt de la figura geomètrica trobem els grans traficants distribuïdors, assentats als EUA o Europa, que es lucren amb el percentatge més elevat del producte. Entre el 96% i el 98% dels guanys totals s’integren a la economia dels EUA o Europa, i entre un 2% i un 4% ingressa clandestinament a l’economia colombiana. Alguns estudiosos situen en un 80% les utilitats del narcotràfic que ingressen directament a la Banca estadounidenc.
INSURGÈNCIA I “NARCOTRÀFIC”
Són absurdes les argumentacions que diuen que si no hi hagués guerrilla, no existiria el narcotràfic. Les guerrilles aparegueren abans que es desenvolupés aquesta economia a Colòmbia i d’igual manera, si el negoci s’acabés les guerrilles existents continuarien insurrectes. No en totes les regions on hi ha la insurgencia hi ha cultius de coca i aquesta no ha tingut mai com a política forçar al camperolat a cultivar aquesta planta
Per comprendre l’entrada de les guerrilles que es mantenen operatives avui en dia a l’estat andí en el negoci de les drogues s’ha d’analitzar la situació política del moment, de mitjans/finals dels anys 80. L’efervescència que vivien no només els grups insurgents, sinó els moviments socials en general crearen un període que molts han definit de pre-revolucionari. El suport social que tingué el llançament del moviment polític de la Unión Patriótica com a resultat dels “acords de la Uribe” entre el govern i les FARC, pot resultar representatiu. Estem parlant de la única època en la què ha existit una certa unitat entre la denominada esquerra revolucionària, plasmada en els moviments armats de la època (ELN, M-19, EPL, Mir-Patria-Libre, PRT, FARC, Quintín Lame) a través de la Coordinadora Guerrillera Simón Bolívar. L’enorme creixement quantitatiu experimentat per les guerrilles les forçaren a qüestionar-se un possible salt qualitatiu a nivell militar que hauria d’implicar major formació per als comandaments i per a les bases, la preparació per a poder desenvolupar una guerra regular complementària amb la ja habitual guerra de guerrilles i amb la adquisició d'armament. Per fer front a les possibles despeses que tot això implicava es necessitava com és lògic una ingent quantitat de recursos econòmics que no es podien sufragar amb les meres extorsions, expropiacions i segrestos. Molts d’aquests grups armats, els més debilitats (M-19, Mir Patria-Libre, PRT, Quintín Lame, ELN Corriente de Renovación Socialista i una part del EPL), es veieren incapaços de donar aquest salt polític-militar en un context en el què es preveia la caiguda de la URSS i del Sandinisme Nicaragüenc, i la major reclusió del règim cubà, principals sostenidors indirectes dels grups a l’exterior. Finalment optaren per engegar unes negociacions amb el govern que implicaren la desmobilització d’aquests actors i donaren com a principal resultat la “Nueva Constitución de Colombia” del 1991. Per contra, les FARC optà per entrar en el negoci de la coca com a única sortida viable per poder seguir creixent. S’ha d’entendre la lògica que empeny a aquest grup armat a entrar en el negoci, per què en la guerra (a l’igual que en el capitalisme) o es creix, o es perd. Per la seva banda , la fracció de l’ELN que es mantingué alçada en armes, tot i negar-se en un inici rotundament a l’existència de la planta a les zones sota el seu control (arribant a executar alguns camperols que se saltaren les normes) acabà claudicant a les demandes de les comunitats, mantenint això si, unes certes mesures regulatives que en limitaven l’extensió d’hectàrees cultivables. Des de llavors les guerrilles s’han beneficiat certament de la coca, mantenint un impost aproximat d’un 15% (similar a l’IVA espanyol) sobre el preu total estipulat amb els intermediaris. La participació de les FARC i l'ELN en el negoci (i sense voler justificar-les) s’ha d’entendre també des d’una clau de manteniment de l’ordre i dels preus a pactar amb les instàncies mitjanes de la piràmide. El control sobre el cultiu es desenvolupa igual com es desenvolupa en moltes de les altres activitats econòmiques, polítiques, socials i jurídiques. Abans de la intromissió de la insurgència, molts camperols queien assassinats en mans dels narcotraficants i la retribució que percebien pel seu treball era inferior a l’actual.
“PLAN COLÒMBIA”:
L’any 1999 es llançà el conegut “Plan Colombia” de la mà del president Andrés Pastrana amb l’objectiu de buscar el suport internacional en la suposada lluita contra les drogues principalment a través de l’enfortiment de la força pública.. Per tal de justificar aquest pla s’argumentà des del govern que per fer front al caire global del narcotràfic, es feia totalment necessària una resposta igualment global des dels diferents estats que d’una o altra manera resultaven implicats en el seu comerç. Actualment s’ha convertit en un dels puntals bàsics de la reconeguda “Política de Seguridad Democràtica” d’Álvaro Uribe.
El “Plan Colòmbia” inicial fou reelaborat meticulosament pel govern dels EUA per aguditzar la seva política intervencionista en aquest país, subordinant l’estat Colombià i les mateixes Forces Armades de Colòmbia al Comandament Sud de l’imperi nord-americà. L’excusa de la guerra contra les drogues ha permès a aquest país participar directament en el conflicte colombià, col·laborant estretament en la lluita anti-subversiva i reforçant la protecció de les distintes multinacionals assetjades per les extorsions i els atacs intermitents de les guerrilles; també li ha servit per derivar fons públics a la seva indústria de guerra. La compra de diversos helicòpters Black Howk i Super Huey o l’equipament de les brigades anti-narcòtics “made in” Plan Colombia amb el reconegut fusil m-16 yankee en són una bona mostra.
Resulta obvi que la estratègia desenvolupada per la Casa Blanca està basada pràcticament en la repressió al sectors més desfavorits que es senten obligats a cultivar la planta i la militarització. Dels 860,3 milions de dòlars aprovats per Colòmbia en la definició del pla el 75% s’ha destinat a l’enfortiment militar de la guerra. Ha suposat un increment de les Forces Armades colombianes en un 34%, ha propiciat la creació de tres batallons Anti-narcòtics al sud del país, de diferents bases militars; ha dotat a la força pública dels equips i de la infraestructura necessària per permetre la seva mobilitat total en el territori; ha permès la posada en marxa de la operació militar més ambiciosa de la història colombiana (“el Plan Patriota”) amb el desplegament de 18.000 efectius especialitzats al sud del país; i ha permès l’enviament de 400 militars nord-americans encarregats d’altes tasques d’entrenament, vigilància i assessoria.
La presència de les denominades Companyies Militars Privades (CMP) a Colòmbia també s’ha aguditzat amb l’entrada del Pla. Recordar que aquestes aparegueren després de la pèrdua de la guerra del Vietnam per part dels EUA. Són les encarregades de dur a terme aquelles operacions que poden ser mal vistes per l’opinió pública; serveixen per reduir el nombre de víctimes de l’exèrcit, tot presentant a les baixes de les CMP com a mers civils; i aporten grans beneficis a fons privats. Fins a 400 mercenaris yankis pertanyents a aquestes empreses poden operar directament en el país, en tasques tan diverses com la construcció de bases militars, l’aprovisionament de tropes, l‘assenyalament i la recerca d’objectius, seguretat privada, recerca d’informació, fumigacions... Computer Sciences Corp (que absorví a Dyncorp), MPRI, Defense Systems, Ariscan Inc., ... són algunes d’aquestes CMP que “treballen” en el país. Moltes d’elles ja han estat denunciades per narcotràfic, sobrelimitació en les seves funcions, vulneració reiterada dels drets humans, promoció del paramilitarisme,...
Però la lògica del Plan Colombia no és merament militarista. El seu caire imperialista es veu amb les ajudes al desenvolupament de la regió. Unes ajudes que es realitzen amb la implementació de nous mono-cultius trangènics necessaris per a la maquinària del primer món, com poden ser el de Palma Africana per a agro-combustibles.
Dir que el “Plan Colòmbia” ha estat un fracàs per què no ha aconseguit reduir considerablement el nombre de plantacions de coca; o per què ni tan sols ha permès augmentar el preu de venta d’aquesta substància als països econòmicament desenvolupats és absurd. És absurd per què és no comprendre l’essència mateixa d’aquest pla, que tal i com hem vist no pretén posar fi al narcotràfic.
Si realment aquest fos l’objectiu, es tindrien en compte estudis com l’elaborat per Rand Corporation que demostren que invertir en la prevenció i el tractament als consumidors és 23 vegades més eficaç que invertir en la eradicació de cultius en altres països; es posaria fi el secretisme implícit de les comptes de les grans banques, màximes beneficiaries de la “neteja” de diner. O s’optaria obertament per una política abolicionista.
L’entrada en vigor l’any 2002 de la Iniciativa Regional Andina (IRA) per contrarestar suposadament els efectes negatius del “Plan Colòmbia” sobre els països veïns, principalment el trasllat de cultius, processament i/o rutes de tràfic a Equador, Perú, Bolívia, Brasil o Veneçuela, representa l’excusa perfecte per exercir un control major sobre tots aquests països.
PARAMILITARISME I NARCOTRÀFIC
El suplement secret desenvolupat durant la visita l’any 1962 per un equip d’alt nivell del Centre Especial de Guerra dels Estats Units no té desperdici: “Debe crearse ahora mismo un equipo en el país acordado, para seleccionar personal civil y militar con miras a un entrenamiento clandestino en operaciones de represión, por si se necesitaran después. Esto debe hacerse con miras a desarrollar una estructura cívico militar que se explote en la eventualidad de que el sistema de seguridad interna de Colombia se deteriore más. Esta estructura se usará para presionar los cambios que sabemos que se van a necesitar para poner en acción funciones de contra-agentes y contra-propaganda y, en la medida en que sea necesario, impulsar sabotajes y/o actividades terroristas paramilitares contra los conocidos partidarios del comunismo. Los EUA deben apoyar esto”.
Ja aleshores es preveia el sorgiment de moviments insurgents revolucionaris. La radicalització abans de disminuir la seva presència o desaparèixer d’algunes de les experiènces guerrilleres que s’originaren amb l’assassinat del líder populista Jorge Eliécer Gaitán i que es desmarcaren del partidisme liberal per convertir-se al comunisme, feien preveure als analistes estadounidencs l’aparició de nous moviments armats. I així fóu, doncs les FARC sorgiren l’any 1964 en forma d’Autodefenses Camperoles, i l’ELN i l’EPL formalitzaren la seva aparició el 1965 amb la presa de Simacota y el 1967 amb “el jurament a la bandera” respectivament.
L’eclosió social que acompanyava a aquests moviments armats “obligà” al sistema bipartidista colombià a potenciar, sistematitzar i legalitzar tota una estratègia de guerra basada en el paramilitarisme que fins al moment havia aparegut de forma intermitent. La llei 48 de 1968 establí que tots els civils podien ser utilitzats per part de les forces armades per realitzar treballs de defensa i restabliment de l’ordre públic, permetent-los-hi l’utilització d’armes considerades d’ús privatiu de les Forces Armades.
A la dècada dels 80, amb l’aliança entre els grups d’autodefensa camperola paramilitars assessorats per les forces armades i la CIA i les organitzacions privades armades del narcotràfic, es produeix un salt en la política contrainsurgent. Uns utilitzant les informacions privilegiades, els contactes armamentístics i creant estructures d'autodefensa amb el reclutament de persones amb pocs recursos i camperolat; i els altres finançant l’empresa amb les grans quantitats de diners de la què disposàven. Des de llavors fins a l’actualitat, aquestes dues estructures de poder s’han anat difonent i interrelacionant de manera continuada fent difícil l’establiment d’una línia divisòria que les diferenciï.
Cal concebre aquesta aliança com a una estratègia per salvaguardar interessos comuns.
Tan el paramilitarisme (alimentat per les elits econòmiques i polítiques colombianes) com els narcotraficants eren colpejats sovint per accions i extorsions de la insurgència; compartien a més a més l’interès per unes terres que sovint estaven sota la influència contestatària que els hi permetrien desenvolupar grans explotacions ramaderes o agrícoles als primers, i exercir un control sense condicions i potenciar el cultiu de drogues il·lícites als segons. No hem d’oblidar tampoc que la compra de terres segueix sent una de les millors formes de blanqueig de diners.
Dos dels acords que han sortit a la llum pública i que visualitzen aquestes relacions creades es remunten al 1981 i al 1987. El primer d’ells, aparegut en un comunicat advertia de la firma d’un acord entre 223 caps mafiosos per crear el Mas (Muerte a los Secuestradores), un exèrcit privat de 2230 homes. Per fer-lo possible cada un dels narcotraficants havia d’assignar dos milions de “pesos” i 10 dels seus millors homes. El segon, es consolida a la vereda “El Cincuenta” de Puerto Boyaca (Magdalena Medio) i donà pas a l’enviament per invitació del govern estadounidenc d’un coronel de l’exèrcit israelià, Yair Klein, que hauria de facilitar entrenament als homes de reconeguts narco-paramilitars com Rodríguez Gacha, Pablo Escobar, Fabio Ochoa o Víctor Carranza. Posteriorment altres membres de forces armades australianes, angleses i sud-africanes foren enviades amb aquest mateix objectiu.
Els excessos produïts per aquests grups narco-paramilitars dintre la dinàmica del terror que pretenien crear com a estratègia d’eliminació de les organitzacions socials i polítiques de l’esquerra contestatària afectaren també a altres sectors de població. Les pràctiques de “neteja social” que es dugueren a terme contra treballadores sexuals, homosexuals, lladres, consumidors de drogues,... foren desenvolupades pels escuadrons de la mort en distintes ciutats del país (“Cali Limpia”, “Amor por Medellín”, “Por la fe, el Reato y la Moral”, “Prolimpieza del Valle del Magdalena”,...). Són les què han fet que molta gent situí aquests grups a l’extrema dreta de l’espectre polític, tot i demostrar en la majoria dels seus comunicats una clara despolitització més enllà del seu reconegut anti-comunisme (i a tot allò que pinti a transformació social) i dels insults constants.
Fins i tot alguns sectors pròxims a les èlits econòmiques passaren a estar en el punt de mira del paramilitarisme. La paradoxa del moment era que alguns elements del govern i l’oposició estaven potenciant directament a aquests grups i en canvi, altres sectors del poder resultaren afectats per les seves pràctiques. L’anàlisi que es pot fer d’aquest fenomen es que en certa manera la necessitat acumulativa d’uns i altres inherent al capitalisme i la disputa de certes zones de control implicava en moltes ocasions interessos enfrontats. La recerca d’una legitimitat democràtica a través d’una certa contundència contra la delinqüència organitzada que massacrava a la població també es un altre factor a tenir en compte. Es feia totalment imprescindible per la democràcia si tenim clar que davant la greu crisi econòmica, humanitària i social molta gent fàcilment es podia sentir atreta pels moviments revolucionaris emergents. D’aquesta manera alguns membres dels partits tradicionals, personalitats democràtiques, periodístiques o policials passaren a estar en el punt de mira del narcoparamilitarisme. Situació que es maximitzà quan es crearen els primers acords amb els EUA d’extradició de narcotraficants, com a mesures indispensables per rebre les primeres ajudes econòmiques que conduïren indefectiblement a la liberalització de l’economia colombiana.
Però tornem a l’essència del paramilitarisme. Generalment es realitza una interpretació simplista d’aquest fenomen vislumbrant tan sols la punta de l'iceberg i les seves mostres mes espectaculars: les massacres realitzades arreu del país andí. El paramilitarisme com a fenomen social aconseguí la seva implementació territorial en moltes zones de Colombia sobretot a partir de mitjans dels 90. El paramilitarisme utilitza en primer lloc aquestes massacres o els assassinats selectius per aconseguir el desplaçament i el sotmetiment de les regions on s’estén. S’apodera de les economies il·legals allà on ja existien o les imposa si encara no havien tingut presència (no tan sols el narcotràfic, sinó altres pràctiques com el negoci de treball sexual). Mica en mica es va apoderant de totes i cada una de les activitats econòmiques de les regions: dels comerços, els transports i els serveis. I com no, de les administracions públiques forcant a molta gent a votar pels seus candidats. Es converteix irremediablement en un poder paraestatal amb una certa autonomia, però que sens dubte facilita les coses a les elits econòmiques. La transformació cultural que ha implicat la fusió del narcotràfic amb el sicariat para-estatal dintre les àrees rurals i perifèriques per on s’ha extès és una de les conseqüències ocultes que sens dubte molta gent no s’ha parat a analitzar. Una cultura de diner fàcil, totalment despolititzada, que idolatra al mercenari com a model masculí a seguir i a la dona sotmesa i “fàcil” com a model femení; una cultura d’apostes, de joc, de prostitució, de drogues, de violència... dins d’un suposat marc de seguretat que re-troalimenta el fenòmen paramilitar aportant no solsament nous adeptes a les seves files sinó també finançament a la seva empresa. Un finançament que s’utilitza en ocasions per realitzar obres socials que legitimen novament el seu poder.
“LLEI DE JUSTICIA I PAU...”
Els acords de “Justícia y Paz” establerts per la llei 975 de 2005 impulsada pel govern d’Álvaro Uribe, és el marc jurídic que teòricament ha permès la desmobilització del paramilitarisme a Colòmbia.
Els moviments socials colombians han alçat la seva veu per dir que aquesta llei l’únic que ha permès ha estat legalitzar aquesta pràctica. És incontestable que hi ha hagut una disminució física de la presència de grups paramilitars armats en el terreny o que fins i tot hi ha hagut una disminució de les massacres realitzades.
Però s’ha d’entendre aquesta realitat no com una victòria de la democràcia parlamentària sinó com un canvi d’estratègia del sistema de domini que impulsen les elits colombianes amb l’ajuda de l’imperi. La fi de les pràctiques més ostentoses realitzades per aquests grups és deu al fet que ja han aconseguit la majoria d’objectius pels quals foren creats.
L’aplicació de polítiques de terra arrasada a les zones rurals, seguint la doctrina de treure l’aigua al peix (és a dir, implicar les organitzacions socials i les comunitats camperoles en la guerra convertint-les amb objectiu militar per ser suposats sostenidors de la insurgencia) ha demostrat la seva eficàcia en l’aïllament de les guerrilles; ha imposat un imaginari col·lectiu de terror que ha fet disminuir considerablement la politització de la població; ha impedit o dificultat la pràctica del sindicalisme o les activitats de defensa dels drets humans, propiciant unes condicions més òptimes per a l’explotació; ha protegit aquelles empreses i terrenys que anteriorment havien estat amenaçades i extorsionades pels grups insurgents i facilitat l’entrada de les multinacionals en moltes àrees rurals amb ingents interessos; les pràctiques sense remordiments han desplaçat els grups armats dels nuclis urbans condemnant-los a una reclusió estratègica i a un aïllament més gran que dificulta la seva tasca política i militar; ha propiciat una clima de violència que obligà a les guerrilles a contestar amb una contundència major, tot recorrent a mitjans que abans no havien hagut d’utilitzar i per tan a facilitar la seva criminalització per part del poder,....
La pressió nacional i internacional, la desviació d’alguns grups paramilitars que es deslligaren dels seus suports econòmics i començaren a operar amb autonomia d’interessos, les ajudes en militarització derivades del Plan Colòmbia que han possibilitat un major control intern; o la intenció de donar legitimitat amb resultats concrets a la política de Seguretat Democràtica d’Álvaro Uribe (amb múltiples lligams amb la para-política) són algunes de les raons que poden ajudar a entendre els interessos de l’establiment en posar fi a les pràctiques més visibles del paramilitarisme.
Les argumentacions que s’utilitzen per defensar que la llei de Justícia i Pau ha legalitzat el paramilitarisme són múltiples i incontestables: per què no s’ha posat fi ni als negocis, ni a les economies que ha generat aquest fenomen; no hi ha hagut una política de reparació integral cap a les víctimes; no hi ha hagut un veritable estudi ni judicialització dels actors para-econòmics i para-polítics que l’han impulsat; l’opinió pública no ha tingut accés a la veritat; es mantenen uns graus d’impunitat elevadíssims, que giren al voltant del 95%; amb l’excusa de la reinserció s’han derivat molts elements implicats en greus vulneracions dels drets humans de l’empresa paramilitar cap a l’exèrcit; les penes màximes que s’han aplicat (i tot i no creure en la institució carcerària) als caps visibles han estat de 8 anys de presó, amb beneficis penitenciaris com visites permanents de familiars, condicions confortables en mòduls especials, accés constant a treballadores sexuals,... tot fa pensar que aquesta llei l’únic que pretén és fer taula rasa, esborrar de la memòria el genocidi establert, condemnant indefectiblement a què el paramilitarisme torni a aparèixer tard o d’hora.
Actualment ja no fan falta les grans massacres per aconseguir el desplaçament de la població agrícola o la inutilització de les lluites socials, per què tothom té en el seu imaginari col·lectiu el passat recent de l’extermini. S’opta per la judicialització a gran escala o “l’assassinat en compta-gotes”, a voltes selectiu, realitzat majoritàriament per la força pública a través dels denominats falsos positius. Es vesteixen a civils de guerrillers i es simulen falsos combats. S’aconsegueix així per un cantó justificar davant els acreedors i les masses l’èxit de les ajudes que està rebent l’institució militar, que veu molt més complicat posar fi a la vida dels guerrillers acostumats a la reclusió de la selva que a civils camperols desarmats; i per l’altre mantenir l’estat de terror a les comunitats. Les “primes” o els beneficis (vacacionals, professionals) que s’ofereix a cada membre de l’exèrcit que mata a un suposat insurgent, són l’element fonamental que empeny a tants militars a fer el què estan fent.
L’entrada en escena dels anomenats “nous” grups paramilitars sota la denominació de les “Àguiles Negres” representa un paraigües per poder seguir amb el terrorisme d’estat mantenint els amplis graus d’impunitat. Moltes organitzacions camperoles han advertit que les amenaces que es realitzen utilitzant aquest nom han estat desenvolupades pel mateix exèrcit., el principal estament contrari a la “desmobilització” per què la lògica sicarial els hi facilitava àmpliament les coses. Distintes persones d’organitzacions i moviments socials han caigut ja sota les bales de les “Àguiles Negres” o han aparegut en les llistes negres d’aquest grup. El paramilitarisme a Colòmbia, segueix més que vigent.
... O SENSE JUSTÍCIA NO HI HA PAU
Tot anàlisi polític que tracti de la situació colombiana ha de tractar, com no, el possible camí cap a la resolució al conflicte armat intestí, que dura ja més de 50 anys.. La “Política de Seguridad Democrática d’Álvaro Uribe” y la seva màxima expressió vislumbrada en l’ofensiva del “Plan Patriota” han demostrat la impossibilitat de vèncer a la insurgència a través de les armes. Les guerrilles tampoc tenen la possibilitat ara per ara d’enderrocar l’estat mitjançant la lluita armada. La clau queda per tan, en intentar debilitar al màxim a l’oponent forçant-lo a entrar en un procés de pau en el que hagi de fer amplies concessions.
En cap cas les guerrilles no s’acontentarien amb meres reformes constitucionals com succeí el 1991, sinó que aposten per la celebració d’una nova Assemblea Constituent i per una pau amb justícia social.
El procés de pau del Caguán de l’any 1998 entre el govern Pastrana i les FARC-EP fou conseqüència de la enorme quantitat de victòries propiciades per aquesta ultima a l’exèrcit colombià. La voluntat de no renunciar a certs privilegis conduïren a l’estat a seguir de sotamà amb la política militarista amb l’entrada al Plan Colombia. Les Farc també aprofitaren per reforçar-se amb l’adquisició de nou armament i la possibilitat de restablir certs lligams amb la societat civil colombiana.
S’ha d’entendre que hi ha molts sectors de la població que sabotegen (a l’igual de a l'estat espanyol) tot intent de procés de pau. Sectors que no apunten precisament a la insurgencia. Primerament les grans indústries militars, que veurien reduïts els seus beneficis. En segon lloc, l’exèrcit que perdria bona part de les partides que actualment se li assignen i l'enorme pes que té avui en dia en l’agenda política colombiana. En tercer lloc, els grups paramilitars i les seves economies. En quart lloc, les elits econòmiques, que no estan disposades a renunciar als seus privilegis. Per exemple els grans terratinents no volen cedir a una pau que passaria irremediablement per una veritable reforma agrària (no oblidem el marc ruralista en el què es desenvolupa i en el qual sorgeix la lluita insurgent).
Les temptatives d’acords que s’han dut a terme últimament han estat sabotejades per l'uribisme més ranci que s’ha tancat en banda. Els intents d’arribar a un “acord humanitari”que permetria la llibertat de guerrillers empresonats de les FARC i d’elements que estan a les mans de la insugencia foren troncats amb l’assassinat de l'interlocutor Raül Reyes quan estava ubicat a la frontera equatoriana. Tot fa pensar que amb l'uribisme el poder no hi ha cap possibilitat d’entrar en un procés de pau, ja que ni tan sols està disposat a desmilitaritzar temporalment les zones de “Florida” y “Pradera” amb aquest fi.
Un dels reptes als què haurà de fer front la guerrilla per seguir creixent i propiciar un procés serà possiblement la dificultat de trobar nous participants en el projecte per la dinàmica d'urbanització que ha sofert la societat colombiana (actualment la població rural gira tan sols al voltant d'un 20-30%), que la forcarà si més no a haver de guanyar-se novament espais en les ciutats del país (i per tan a deixar algunes de les pràctiques que actualment està realitzant per tal de guanyar legitimitat). O també veure quines son les mesures que pren per aturar la despolitització en les seves files que han portat entre altres coses a alguns dels seus membres a la traïció.
Però no només la insurgencia te elements en contra. El govern d'Álvaro Uribe està en una crisi constant propiciada per la seva clara relació amb la para-política que fa que vagi a contra-rellotge. La subordinació de la política uribista a la política de la Casa Blanca és un dels altres factors que en un cert moment pot jugar en contra seva. S’ha d’estar atents a què passarà amb les ajudes nord-americanes al país andí amb la possible entrada al govern dels Demòcrates de Obhama en les futures eleccions. No és que creiem (ni molt menys) en la seva bondat (de fet, ells són els que van enviar les primeres partides del Plan Colombia), però és ben cert que molts dels seus votants exerceixen pressió per què no hi hagi noves ajudes cap al país andí. Aquestes pressions però han de fer front als interessos que consideren a Colòmbia com l'Israel de llatinoamèrica (escenificats amb el pràcticament segur trasllat de la base militar de Malta ubicada a l'Equador), cosa que no és gens fàcil.
La ruptura de les grans partides del Plan Colombia condemnaria possiblement a l’estat Colombià a entrar en un tan anel·lat procés de pau.
Les organitzacions i moviments socials del país estan jugant un paper pioner per donar un pas més en la possible solució del conflicte. Elles són la clau i per tan han de ser àmpliament escoltades. El missatge que hem d’enviar des d'Europa és que no poden caure en la lluita per una democràcia com la nostra, per què tots els esforços realitzats haurien estat en va. Per què suposaria una pau sense justícia social. I ja se sap... sense justícia, no hi ha pau.
Firma: Vallenato
